es va anar despertant a poc a poc, tenia fred i la pell de gallina. Hi estava massa bé com per aixecar-se de cop i destrossar el dia, que començava a despuntar. Li va anar fent petons per tot el cos, fins a aconseguir una resposta, que cada segon que passava anava creixent, i fer que mandra i son desapareguessin per donar pas al desig, a algun riure nerviós, i a petites mossegades de plaer...


y nos repartíamos los labios y los dientes y el hipo
y del alfabeto las impares.
Y en tus dedos yo tocaba mis canciones



diecinueve - ivan ferreiro/maga


i despertars que segueixen encantant...

si això és un home

Camps de concentració, holocaust, alemanys i jueus...
Només sentir de què anava El nen amb el pijama de ratlles, pensava, "joder, una aaaaaltra vegada..."
Es pot dir, i me n'alegro que sigui així, que des que vam entrar a l'institut no n'hem deixat de parlar, hem vist molts reportatges, hem llegit, hem anat al camp de concentració de Dachau, i alguns vam poder anar a sentir Neus Català (supervivent de Ravensbrück), una experiència tan impressionant com emotiva: al principi costava d'entendre-la, amb una veu fràgil i que semblava que es trenqués a cada paraula, va anar teixint la seva història. S'ha de ser molt forta per recordar tantes vegades i davant de tanta gent els milers de maltractaments que va rebre, i tot el que va sobreviure aquesta dona!


El cas és que, després de veure unes quantes pel·lícules sobre el tema, em vaig quedar amb la Llista de Schindler. Em va semblar (i de fet, m'ho continua semblant) un gran homenatge a les víctimes, la realitat que es va viure.. i recordo alguns trossos que se'm van quedar completament gravats.
No tenia intenció de llegir el llibre, i menys anar a veure la peli, que de tan anomenar-la la gent fins i tot feien avorrir el títol!
Però una, a vegades, es deixa endur per les masses (o sigui, per les amigues que la volen anar a veure tan sí com no) i acabes dalt d'un cotxe en direcció les gavarres.
El resultat?
Doncs m'ha agradat.
El pare de la família, un nazi convençut i més papista que el papa, l'envien a fer-se càrrec d'un camp de concentració, i fa mudar tota la família a una caseta a la voreta del camp. La mare, més humana, la filla gran, en edat completament modificable i d'un obedient que fa fàstic, i el fill petit, de 8 anys i que vol ser explorador. És curiós veure l'evolució de la nena, que a la ciutat jugava a nines, i després de la mudança es penjava posters de dones amb trenes i l'esvàstica de fons a l'habitació. El nen no entèn res. No entèn com els veïns de la "granja" del costat estiguin tant prims ni siguin tants estranys. M'ha semblat genial la manera com m'han fet veure les coses, com si tingués 8 anys. Com li fas entendre, que els jueus són els enemics, són dolents, i que els hem castigat en un camp de treball si el nen ha fet un amic a l'altra banda del camp?

S'ha acabat la pel·lícula i tothom s'ha quedat quiet al seu seient. Ens ha costat uns minuts aixecar-nos i prendre consciència de que sí, això va passar DE VERITAT.

Aquí deixo un fragment de Si això és un home, de Primo Levi. El vam llegir mentre visitàvem (no sé si és adequat posar "visitàvem", però no se m'ha acut cap més paraula) les cambres de gas.

Els que viviu segurs
a les vostres cases escalfades
els que trobeu en tornar al vespre
el sopar calent i cares amigues;
considereu si això és un home,
qui treballa en el fang
qui no coneix la pau
qui lluita per un tros de pa
qui mor per un sí o un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom
sense forces per recordar
els ulls buits i el ventre fred
com una granota a l'hivern.
Penseu que això ha passat:
us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sigueu a casa o aneu pel carrer
quan us fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
la malaltia us impossibiliti,
els vostres fills us girin la cara.

largas noches y calles frías

Que no arranquen los coches,
que se detengan todas las factorías,
que la ciudad se llene de largas noches
y calles frías.
Que se enciendan las velas,
que cierren los teatros y los hoteles,
que se queden dormidos los centinelas
en los cuarteles.
Que se mojen las balas,
que se borren las fotos de las revistas,
que se coman a besos las colegiales
a los artistas.
Que se toque la gente,
que no lleguen los trenes a la frontera,
que sean cariñosas con los clientes
las camareras.
Porque voy a salir esta noche contigo
se quedaran sin beatos las catedrales
y seremos dos gatos al abrigo
de los portales.
Que se enfaden las flores,
que vuelvan las cigüeñas al calendario,
que sufran por amores los dictadores
y los notarios.
Que se muera el olvido,
que se escondan las llaves de los juzgados,
que se acuerde Cupido de los maridos
abandonados.
Porque voy a salir esta noche contigo
se quedaran sin coartada los criminales
y serás mi invitada en paraisos
artificiales
Cuando llegue por fin mi mensaje
a tus manos en la gasolinera
vieja esperaré;
y tomaremos juntos al abordaje
la carretera
que te conté.
Dejaremos colgada
la caprichosa luna sobre los cines
y las estatuas públicas derribadas
en los jardines.
Porque voy a salir esta noche contigo
se quedaran sin medallas los generales
y seremos los gatos más canallas
de los portales.


Esta noche contigo
J. Sabina


ara mateix sona: para no verme más - la vela puerca
ara mateix: mato per veuret





i fins als collons de que la gent em vingui a explicar històries i historietes de robatoris, que si a l'amiga també li van entrar a casa, que si al veí fa dos anys li van prendre el bolso................

PROOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOU!

pluja de setembre

Sembla inevitable que arribi el setembre i, amb ell, la pluja. La pluja que et neteja per dins i t'embruta per fora, que et fa arribar a casa mullat, fastiguejat i amb unes ganes boges de sofà i manteta als peus, la pluja que tant agrada als rovellonaires i tant desagrada als teclers... en fi, pluja i prou!
En el millor dels casos, el motiu que et fa falta per quedar-te enclaustrat a casa i aturar el temps per uns instants. Estirar-te damunt del llit amb els peus secs i ben nets i analitzar, record per record, tot el que he emmagatzemat durant el mes de setembre, que no és poc.

El resultat? Una mica plujós i de color gris..

serà el temps...

No vull que la pluja em faci sentir un tros de fang!

SANTA TECLA GLORIOSA!

èter, combustible irascible.
Crema un sol diòxid dins un cel monòxid
i no descanses, astre incombustible?



som s'astronauta rimador, que rima i que se caga si fallen es motors



per molts motius i per molts moments puc dir que aquesta sta tecla ha estat impressionant!!!

fira de tàrrega

reduir-nos a l'essència d'un somriure

descomplicar-nos, deixar-nos portar pel que veiem, pel que sentim...


i un petó!

reus - parís - londres

hoy he visto arder parís sobre el fuego de tu espalda

arde parís, arde parís
y en tu piel se para el tiempo
arde parís, arde parís
contigo dentro..



despertars inesperats a reus....


:)


aaaaaaaaaaay, moreno!

que arribi l'agost
vital i enganxós
per treure'ns les presses i recuperar la tendresa del món


que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc


he de reconèixer que aquest estiu he estat 100% passota..
i que visqui el passotisme! :P

discúlpeme si parezco brusco, se me han olvidado los modelos sociales

Amor mío, te sigo esperando, cuanto dura un día en la oscuridad. El fuego se ha apagado. Empiezo a sentir un frío espantoso, debería arrastrarme al exterior pero entonces me abrasaría el Sol. Temo malgastar la luz mirando las pinturas y escribiendo estas palabras. Morimos, morimos, morimos ricos en amantes y tribus y sabores que degustamos en cuerpos en los que nos sumergimos como si nadáramos en un río, miedos en los que nos escondimos como esta triste gruta. Quiero todas esas marcas en mi cuerpo, nosotros somos los países auténticos, no las fronteras trazadas en los mapas con nombres de hombres poderosos. Se que vendrás y me llevarás al palacio de los vientos. Sólo eso he deseado, recorrer un lugar como ese contigo, con nuestros amigos, una tierra sin mapas. La lámpara se ha apagado... y estoy escribiendo a oscuras...




UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAU!!

tell me a jazz story

EL QUE HE TROBAT AL ST. YOUTUBE!!!!!!!!!!!!!!!!!
quina emoció!!


tell me a jazz story



4:53, / 7:57
tell me a jazz story II


masipet, el minut 4:53 no té preu, un segon més tard i s'hagués vist el "guiño de ojo"
jejejejeje, ets un crack!!!!!!!!!!

tell me a jazz story, i a gosssssarrr!
(els últims clarinets 1rs no podien parar, no podien parar de ballar :)

quines ganes de...

quines poques ganes de

homo sapiens -pros i contres-

VIDA és escoltar el batec d'un cor de 7 dies i que t'agafi al dit amb tota la seva força


¿Qué es en el fondo esa historia de encontrar un reino milenario, un edén, un otro mundo? Todo lo que se escribe en estos tiempos y que vale la pena leer está orientado hacia la nostalgia. Complejo de la Arcadia, retorno al gran útero, back to Adam, le bon sauvage (y van...), Paraíso perdido, perdido por buscarte, yo, sin luz para siempre... Y dale con las islas (cf. Musil) o con los gurús (si se tiene plata para el avión París-Bombay) o simplemente agarrando una tacita de café y mirándola por todos lados, no ya como una taza sino como un testimonio de la inmensa burrada en que estamos metidos todos, creer que ese objeto es nada más que una tacita de café cuando el más idiota de los periodistas encargados de resumirnos los quanta, Planck y Heisenberg, se mata explicándonos a tres columnas que todo vibra y tiembla y está como un gato a la espera de dar el enorme salto de hidrógeno, o de cobalto que nos va a dejar a todos con las patas para arriba. Grosero modo de expresarse, realmente.
La tacita de café es blanca, el buen salvaje es marrón, Planck era un alemán formidable. Detrás de todo eso (siempre es detrás, hay que convencerse de que es la idea clave del pensamiento moderno) el Paraíso, el otro mundo, la inocencia hollada que oscuramente se busca llorando, la tierra de Hurgalyâ. De una manera u otra todos la buscan, todos quieren abrir la puerta para ir a jugar. Y no por el Edén, no tanto por el Edén en sí, sino solamente por dejar a la espalda los aviones a chorro, la cara de Nikita o de Dwight o de Charles o de Francisco, el despertar a campanilla, el ajustarse a termómetro y ventosa, la jubilación a patadas en el culo (cuarenta años de fruncir el traste para que duela menos, pero lo mismo duele, lo mismo la punta del zapato entra cada vez un poco más, a cada patada desfonda un momentito más el pobre culo del cajero o del subteniente o del profesor de literatura o de la enfermera), y decíamos que el homo sapiens no busca la puerta para entrar en el reino milenario (aunque no estaría nada mal, nada mal realmente) sino solamente para poder cerrarla a su espalda y menear el culo como un perro contento sabiendo que el zapato de la puta vida se quedó atrás, reventándose contra la puerta cerrada, y que se puede ir aflojando con un suspiro el pobre botón del culo, enderezarse y empezar a caminar entre las florcitas del jardín y sentarse a mirar una nube nada más que cinco mil años, o veinte mil si es posible y si nadie se enoja y si hay una chance de quedarse en el jardín mirando las florcitas.
De cuando en cuando entre la legión de los que andan con el culo a cuatro manos hay alguno que no solamente quisiera cerrar la puerta para protegerse de las patadas de las tres dimensiones tradicionales, sin contar las que vienen de las categorías del entendimiento, del más que podrido principio de razón suficiente y otras pajolerías infinitas, sino que además estos sujetos creen con otros locos que no estamos en el mundo, que nuestros gigantes padres nos han metido en un corso a contramano del que habrá que salir si no se quiere acabar en una estatua ecuestre o convertido en abuelo ejemplar, y que nada está perdido si se tiene por fin el valor de proclamar que todo está perdido y que hay que empezar de nuevo, como los famosos obreros que en 1907 se dieron cuenta una mañana de agosto de que el túnel del Monte Brasco estaba mal enfilado y que acabarían saliendo a más de quince metros del túnel que excavaban los obreros yugoslavos viniendo de Dublivna. ¿Qué hicieron los famosos obreros? Los famosos obreros dejaron como estaba su túnel, salieron a la superficie, y después de varios días y noches de deliberación en diversas cantinas del Piemonte, empezaron a excavar por su cuenta y riesgo en otra parte del Brasco, y siguieron adelante sin preocuparse de los obreros yugoslavos, llegando después de cuatro meses y cinco días a la parte sur de Dublivna, con no poca sorpresa de un maestro de escuela jubilado que los vio aparecer a la altura del cuarto de baño de su casa. Ejemplo loable que hubieran debido seguir los obreros de Dublivna (aunque preciso es reconocer que los famosos obreros no les habían comunicado sus intenciones) en vez de obstinarse en empalmar con un túnel inexistente como es el caso de tantos poetas asomados con más de medio cuerpo a la ventana de la sala de estar, a altas horas de la noche.
Y así uno puede reírse, y creer que no está hablando en serio, pero sí se está hablando en serio, la risa ella sola ha cavado más túneles útiles que todas las lágrimas de la tierra, aunque mal les sepa a los cogotudos empecinados en creer que Melpómene es más fecunda que Queen Mab. De una vez por todas sería bueno ponernos de desacuerdo en esta materia. Hay quizá una salida, pero esa salida debería ser una entrada. Hay quizá un reino milenario, pero no es escapando de una carga enemiga que se toma por asalto una fortaleza. Hasta ahora este siglo se escapa de montones de cosas, busca las puertas y a veces las desfonda. Lo que ocurre después no se sabe, algunos habrán alcanzado a ver y han perecido, borrados instantáneamente por el gran olvido negro, otros se han conformado con el escape chico, la casita en las afueras, la especialización literaria o científica, el turismo. Se planifican los escapes, se los tecnologiza, se los arma con el Modulor o con la Regla de Nylon. Hay imbéciles que siguen creyendo que la borrachera puede ser un método, o la mescalina o la homosexualidad, cualquier cosa magnífica o inane en sí pero estúpidamente exaltada a sistema, a llave del reino. Puede ser que haya otro mundo dentro de éste, pero no lo encontraremos recortando su silueta en el tumulto fabuloso de los días y las vidas, no lo encontraremos ni en la atrofia ni en la hipertrofia. Ese mundo no existe, hay que crearlo como el fénix. Ese mundo existe en éste, pero como el agua existe en el oxígeno y el hidrógeno, o como en las páginas 78, 457, 3, 271, 688, 75 y 456 del diccionario de la Academia Española está lo necesario para escribir un cierto endecasílabo de Garcilaso. Digamos que el mundo es una figura, hay que leerla. Por leerla entendamos generarla. ¿A quién le importa un diccionario por el diccionario mismo? Si de delicadas alquimias, osmosis y mezclas de simples surge por fin Beatriz a orillas del río, ¿cómo no sospechar maravilladamente lo que a su vez podría nacer de ella? Qué inútil tarea la del hombre, peluquero de sí mismo, repitiendo hasta la náusea el recorte quincenal, tendiendo la misma mesa, rehaciendo la misma cosa, comprando el mismo diario, aplicando los mismos principios a las mismas coyunturas. Puede ser que haya un reino milenario, pero si alguna vez llegamos a él, si somos él, ya no se llamará así. Hasta no quitarle al tiempo su látigo de historia, hasta no acabar con la hinchazón de tantos hasta, seguiremos tomando la belleza por un fin, la paz por un desiderátum, siempre de este lado de la puerta donde en realidad no siempre se está mal, donde mucha gente encuentra una vida satisfactoria, perfumes agradables, buenos sueldos, literatura de alta calidad, sonido estereofónico, y por qué entonces inquietarse si probablemente el mundo es finito, la historia se acerca al punto óptimo, la raza humana sale de la edad media para ingresar en la era cibernética. Tout va très bien, madame la Marquise, tout va très bien, tout va très bien.
Por lo demás hay que ser imbécil, hay que ser poeta, hay que estar en la luna de Valencia para perder más de cinco minutos con estas nostalgias perfectamente liquidables a corto plazo. Cada reunión de gerentes internacionales, de hombres-de-ciencia, cada nuevo satélite artificial, hormona o reactor atómico aplastan un poco más estas falaces esperanzas. El reino será de material plástico, es un hecho. Y no que el mundo haya de convertirse en una pesadilla orwelliana o huxleyana; será mucho peor, será un mundo delicioso, a la medida de sus habitantes, sin ningún mosquito, sin ningún analfabeto, con gallinas de enorme tamaño y probablemente dieciocho patas, exquisitas todas ellas, con cuartos de baño telecomandados, agua de distintos colores según el día de la semana, una delicada atención del servicio nacional de higiene,
con televisión en cada cuarto, por ejemplo grandes paisajes tropicales para los habitantes del Reijavik, vistas de igloos para los de La Habana, compensaciones sutiles que conformarán todas las rebeldías,
etcétera.
Es decir un mundo satisfactorio para gentes razonables. ¿Y quedará en él alguien, uno solo, que no sea razonable?
En algún rincón, un vestigio del reino olvidado. En alguna muerte violenta, el castigo por haberse acordado del reino. En alguna risa, en alguna lágrima, la sobrevivencia del reino. En el fondo no parece que el hombre acabe por matar al hombre. Se le va a escapar, le va a agarrar el timón de la máquina electrónica, del cohete sideral, le va a hacer una zancadilla y después que le echen un galgo. Se puede matar todo menos la nostalgia del reino, la llevamos en el color de los ojos, en cada amor, en todo lo que profundamente atormenta y desata y engaña. Wishful thinking, quizá, pero ésa es otra definición posible del bípedo implume.


Cap. LXXI, Rayuela, de Julio Cortázar

sí o sí?

el mundo de los poetas...

y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé
más grande más bonita y más fácil que ayer…
más fácil que ayer…
y esta vez lo que en vez de una puerta, viene un ventanal
muy sólido, muy fuerte y con vistas al mar…
con vistas al mar

Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder
pero hoy la vida me dice
que me toca a mí eso de sentirme bien

puede ser - conchita



Heus aquí, tenim una de les cantants amb la veu més lineal, més inexpressiva, més buida, més orejadevangoghera, més de nena i més monyes (sembla que s'hagi de ficar a plorar en qualsevol moment) del panorama musical espanyol. Sé que la cançó no és cap cosa de l'altre món, que el videoclip és una cutrada PERÒ és sentir el "pue-deser" i ficar-me de bon rotllo, pensar que el que em preocupa tampoc és tant, aconseguir fem un zoom cap enrere i allunyar-me d'aquells problemes que mirats de prop semblen insolucionables.

El mes de juny el podria qualificar, com a mínim, d'intens. El 17 de juny s'acabava el malson d'aquelles ombres anomenades exàmens. El cansament, els nervis i la son es van esvair al sortir de l'aula (llavors va venir la preocupació per la nota). A partir d'aquí, el Serrat diria que he viscut "com ho fa el vent". Tampoc cal anar molt lluny per sentir-se lliure: nits a l'arrabassada guitarra en mà, vermuts per reus, tarragona i més tarragona, la platja per fi, concertillos d'estiu... i Granada!
Un viatge per descobrir(-me), com si un passeig entre cases blanques, un dragonet i l'Alhambra de nit em ressuscitessin de cop; amb gent que viu d'una manera que m'encanta, amb un munt d'hores de tren, amb una calor insoportable, poca roba, i moltes ganes de tot!

I tampoc és que m'hagi passat res molt especial, ni m'ha tocat la loteria, ni he fet la volta al món, ni he tret 9 matrícules, ni he trobat cap príncep blau.. simplement, m'he deixat endur i he aprofitat les oportunitats que anaven venint, he somrigut quan em despertava i feia sol, quan l'Anne ens ha fet carbonara i quan m'ha donat la gana!

No cal buscar-li tres peus al gat, ni trobar-li el sentit a una vida que, ja de per sí, no en té.. així que...


(voy a pasármelo bien)



la vida?

la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido..

i si mato dos pájaros de un tiro, em veuré obligada a ficar la cançó que hauríem de tenir ficada tots al despertar-nos:

AQUESTA!

Tierra seca,
tierra quieta
de noches
inmensas.

(Viento en el olivar,
viento en la sierra.)

Tierra
vieja
del candil
y la pena.
Tierra
de las hondas cisternas.
Tierra
de la muerte sin ojos
y las flechas.

(Viento por los caminos.
Brisa en las alamedas.)

Federico García Lorca

mae west, far far west

PERREA, PERREA!

báilame como quieras, báilame.. que tu ritmo me vuelve loca (salomé)!



... i sí, va sortir el sol :)

la alhambra

L'Alhambra amb les primeres llums del dia

"Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en granada"

tapeteo: apalanque i paliqueo

anar al sud per perdre el nord

Sensació de després d'un viatge que feia temps que no sentia, com si m'haguessin abocat una gerra sencera de vida i encara regalimessin les últimes gotes. M'hi hagués quedat una setmana més, sota la calor i el sol, passejant pels jardins de l'Alhambra, sentint guitarres i flamenco pel carrer, nits a l'Albaicín, nits que s'acaben quan surt el sol i els peus destrossats de tant ballar, tapeteo i més tapeteo i sobretot, vosaltres.

Sé de donde vengo, de donde hace calor
Vengo del mestizaje, y mi sangre es de un color
Hijo del sol del sur, y de la luna (y de la luna)
Mi casa es la Alhambra, hay en mi mesa dos culturas

Juro buenas habidas, habidas y por haber
La vida es agua turbia y sabes que debes beber
Noté perder mis principios y mis costumbres

c'est par la musique qu'a commencé l'indiscipline

Aquesta frase està escrita, entre moltes d'altres, en una parada de metro de Lisboa que es diu "Parque". Hi vam haver de parar, com a mínim 4 vegades; i cada vegada que baixàvem del metro ens quedàvem bocabadats mirant les frases que hi havia escrites, des de Nietzsche fins a proverbis àrabs.

No em vaig fixar de qui era aquesta, o d'on havia sortit. El cas és que em va sobtar llegir-la.
La música, indisciplina? Des de quan?

Hi vaig estar pensant una estona (com també vaig pensar que de francès no en tenia ni idea) i potser havien volgut dir que a partir d'una simfonia en concret o d'una cançó sorgia el sentiment de rebeldia o d'indisciplina. Llavors ja tenia més sentit la cosa, llavors sí.

I sembla contradictori que d'un organisme tan jeràrquic i absolutament disciplinat com una orquestra puguis arribar a sentir indisciplina. Una orquestra, una banda, és com un cotxe o com el mateix cos humà, potser sense tanta complicació. Té el seus òrgans, les seves seccions d'instruments diferents que es connecten per poder fer arribar el missatge més enllà de la partitura.

Sí, hi ha clarinets primers, segons i tercers, hi ha el concertino, el que fa el solo, el cap de corda de cada secció... i probablement tots i cadascun dels components han hagut de passar unes proves per ser allà. No sé molt bé com explicar el tipus de "monarquia" que hi ha en una orquestra. És curiós, tot i l'evident ordre que hi regna, no deixa de ser una monarquia igualitària; una espècie de república. Tots els qui estan allà, tant el solista com l'últim mono que s'asseu darrere de tot tenen el seu paper, i si no el fan, o s'equivoquen la música no surt, tothom és en certa manera igual i necessari. Està clar que per molt que siguis un bon solista, si darrere no tens una bona orquestra, no et servirà de res.

La veritat és que impressiona tocar en una orquestra o en una banda quan surten les coses. Tots sabem el que costa arribar fins a aquest punt, tots hem patit o gaudit hores d'assajos (no tot són flors i violes, ni a tots els assajos s'hi va amb un somriure a la boca) i hem remugat quan ens han fet tocar per enèssima vegada el passatge que no surt mai. Però la sensació d'arribar al concert confiant en què sortirà, i deixar de banda els nervis en el moment que toques la primera nota, és molt satisfactòria.


Aquí deixo una mostra; pot suggerir indisciplina o no, és el que té de bo la música, que a cadascú li suggereix el que li dóna la gana; però el que ha de quedar clar és que darrere d'aquest sentiment hi ha molta disciplina, moltes hores, i molta competitivitat per arribar a asseure's en una cadira dins d'agrupacions com aquestes.


Prokofiev: Romeo & Julieta

Per mi, amb una violència i agressivitat que barrejats amb alguns fragments de tendresa encara fan més por.

W. A. Mozart: Confutatis i Lacrimosa (Requiem)

Trist i desesperat, un dels fragments que haurien de ser obligatoris d'escoltar (a més, al Palau!)

Verdi: Cor dels esclaus, va pensiero (Nabucco)

Llibertat?

W. A. Mozart: 2n mov. Concert de clarinet
W. A. Mozart: 3r mov. Concert de clarinet

Un clàssic... i de pas escombro cap a casa

Rimsky-Korsakov: Concert de clarinet

Típica obra obligatòria de conservatori. Millor que ho sigui, ha estat una de les vegades que més he disfrutat.


L. van Beethoven: 5ena simfonia, 2n mov.

No és el més conegut de "la 5ena de Beethoven", però m'agrada molt més que el 1r moviment, és com l'esperança després de la tempesta.

R. Wagner: Obertura de Tannhäuser

Wagner impressiona

I. Stravinsky: L'ocell de foc

Més modern, totalment personal, aquí sí que depèn del dia que tinguis tu.. (dirigida per ell mateix)

Nino Rota: tema 8 1/2

:)

G. Gerschwin: Rhapsody in blue (1)
G. Gerschwin: Rhapsody in blue (2)

Amb els dibuixos de Disney. És una obra que enganxa completament, un clàssic del s. XX i preciós.

pafuera telarañas

"Me da vértigo el punto muerto y la marcha atrás, vivir en los atascos, los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas, la doble dirección de las palabras y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo, el paso obligatorio, las tardes de domingo y hasta la línea recta.
Me inervan los que no tienen dudas y aquellos que se aferran a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico y tanto sin sentido. Parada frente al mar mientras el mundo gira."

(en standby)

....te mando besos de agua

Fragment del poema "Ideario"
de Francisco M. Ortega Palomares

he mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.


Salvador Espriu (Raimon)



He mirat aquesta terra, i hi he volgut veure arrels i món, passat, i un futur acompanyat de calma. Aquella tranquil·litat d'anar-se'n a dormir i saber que l'endemà tot seguirà igual.
He girat el cap i, entre les herbes, hi he vist ampolles i llaunes buides. He vist fàbriques de mobles, camions i grues sota les ordres d'algú que no vol veure aquesta terra de la mateixa manera.
De fons, m'ha semblat sentir el rumor d'un riu que ja no pot més, fart de que gent que ni l'entén ni el pensa entendre el vengui al millor postor.
Quan podrem anar a dormir sense preocupar-nos pels arbres que demà ja no hi seran, o per un delta que va camí de convertir-se en llegenda?

Cuidem una mica més aquesta terra!



La Sénia (des del repetidor), Nadals 2006-Maig 2008

cal que neixin flors a cada instant

hallelujah - jeff buckley



versió preciosa per acabar el dia (també preciós)

va per totes les personetes que m'han esgarrapat somriures!

al conductor de la Hispano Igualadina

Molt bé. Acabo d'arribar a casa després de travessar un tros de tarragona sota el xàfec que cau. De camí, a part de cagar-me en qui va dissenyar les voreres, en els rius que semblava que envaïssin la ciutat i en qui se li va acudir deixar que es fes una plaça que quan plou sembla que visquem amb una piscina incorporada, a part de tot això, he pensat en el que havia passat al bus.
Just abans que la frenada final ens indiqués que ja havíem arribat a tarragona (a veure quan algú convenç als conductors de bus que no són pilots de rallys), s'ha sentit el so d'un pes mort que queia a terra, seguit d'uns quants crits de qui estava al voltant. Una noia s'ha desmaiat. Segurament, a causa de la calor que hi feia, o de la molta gent que hi havia. Què ha fet el conductor del bus?

Doncs absolutament res, ni s'ha girat, ha obert la porta de darrere per a que les ovelletes puguéssim sortir i ha obert la de davant per a que les altres ovelletes puguessin anar cap a reus.

Potser el fet d'esperar-se a obrir les portes, o ni que sigui anar cap allà per veure com estava la noia no li entrava amb el sou. Què passa, que és més important seguir com si res hagués passat, tornar a cobrar tiquets a la màxima gent que pugui? Quins collons

En quant a la noia, sort n'ha tingut d'unes quantes ovelletes forçudes que l'han tret del bus a força de braços, i d'unes altres que s'han esperat fins que vingués l'ambulància.


Què li passa a la gent quan plou????


Enlloc de fer tant mala cara i començar a pitar a la mínima que es forma una mica de cua, que pensin amb els mortals que van amb transport públic, als qui la parada de bus els cau una mica lluny, i que a l'arribar a casa no els ha quedat altre remei que dutxar-se i posar llibres i apunts a assecar

somos el tiempo que nos queda

Me gustaría despertarme, pero ya estoy despierto
Puedes parar el lugar pero no el tiempo
A mí lo que me gusta es jugar a que es un cuento
Un sueño bien cierto, con tal de verme bien, co

Pero hoy por la mañana no me apetece jugar
Y verle la puta cara al mundo real
Siempre quise ser palmera enfrente del mar
Y que mi trabajo fuera estar
Y no pensar en respirar, siquiera

(...)

Pero co, que lo jodan al espejo,
Me sobra con la imagen que tengo de mí,
Vuelve ese odio viejo.
La misma ropa de ayer, será el pijama de hoy
Le he preguntado a Javier él ya no sabe quién soy

- ¿Quién es?
- ¿Quién es Quién?
- Tú
Yo soy un pensamiento, fruto de tu aburrimiento
Y vivo en tu cabeza desde que eras crío
Vivir soñando, la vida práctica es un lío

Mas si quieres ser feliz como me dices, no analices
No hasta que tu alma cicatrice, o andarás convaleciente
Paciente, depresión en Occidente, progreso decadente
No puedo sonreír decentemente
Con el hambre y el dolor de tanta gente en mente.



cantando - doble v




A-F-A-S-I-A


paraules buides, ni poemes ni promeses

la veu de l'experiència

Lucha niña guapa, hazlo chica buena,
huye de este ruido por la carretera,
sigue a las estrellas, vive porque brillas,
hazlo con constancia y nunca te rindas.

Dale gas



El meu atlas, el mapa que consulto quan em perdo.

Sé que últimament l'he fet patir molt......





(ja des de petita, demanant impossibles)

viñarock

la vela puerca, amparanoia, albert pla, marea, emir kusturica & the no-smoking orchestra, rosendo, elbicho, la mala rodríguez, obrint pas, canteca de macao, la fuga, despistaos, kiko veneno, muchachito bombo infierno, la fuga, the locos, delinqüentes, morodo, habeas corpus i peret




3 dies de viure a tope i dormir poc!

l'aventura ja va començar abans de marxar, heus aquí, persones que encara no es creien que marxarien fins a albacete, i que pensaven que els veïnets tindrien fogonet per deixar-los...

GRAN VINYA!


i perquè tot i el llarg viatge que hem hagut de fer, ha valgut la pena i hem aconseguit sobreviure, no sense passar-ne unes quantes*



*véase:
- com acabar dutxant-se dintre d'un cole i que arribi la policia
- què fer quan t'estàs pixant al mig d'un concert
- què menjar després de portar 2 dies menjant pa "ambloquesigui"?
- reventa de tiquets de litrones
- els matins de "silenci", que si dius una paraula perds XD
- i perquè les tendes han quedat com si haguéssim fet una travessia pel desert (que casi casi)




per un parèntesi enormement impressionant, i un kitkat de tot



ara retorn a la realitat... que dur...... i quines poques ganes...





podria ficar milers de cançons, però no em decideixo per cap, massa cançons, massa instants que et fan ficar la pell de gallina,.. que no té preu sentir la teva música envoltada d'un munt de gent, coneguts i desconeguts cantant-la a una