more than words

Mirada a l'horitzó i fixada en un punt llunyà. Concentració i deixar que els dits, ja sincronitzats, vagin al forat que toca. Nervis i suor freda, tremolor a les mans i un nus a la panxa.
Diuen que un bon músic ha de tocar de memòria. Només llavors és quan es deixa anar, i enlloc de fixar-se en la partitura, en la nota que ha de venir després o en les indicacions que el professor li ha anat anotant; es fixa en les sensacions. Com si el simple gest de tapar un forat o allargar el dit petit per arribar a la clau que toca, prengués unes dimensions exageradament grotesques. És llavors quan no et queda altre remei que deixar-te anar. Vas recordant tot el que havies de fer, els moviments que tantes vegades has hagut d'executar per a que se't quedessin gravats, el volum d'aire necessita aquell passatge... i més o menys (més menys que més) deixes la ment "en blanc".

Què vol dir això? Doncs que flueixes, i el teu cap també flueix, totalment ad libitum (ad lib.) Sense seguir cap norma concreta, com aquell qui enlloc de montar-se la pel·liculeta abans d'anar a dormir, es deixa governar lentament pel son i somnia a la seva mercè.

El cas és que fa uns dilluns, després d'un mes d'abstinència, vaig decidir treure la pols al clarinet; i vaig tocar 4 notes. Em feia mandra treure les partitures, i em vaig limitar a tocar allò que m'havia après de memòria (o allò que m'havien fet aprendre de memòria... ) i sense voler, totalment a traïció, vaig visualitzar certa platja de nit, i em van venir al cap certes olors (bso petarrera says: "gestos oblidats, sorolls i certes olors").

Sembla una xorrada, i és normal que t'agradi reviure moments especials, o simplement bonics...

No vaig poder evitar ordenar (una vegada més) tota aquesta pila de sensacions, de sentiments que em corren per dins.. o almenys intentar-ho. No sé si me'n vaig sortir del tot perquè això d'ordenar mai ha sigut lo meu, però Marc, no fa falta tenir més de dos ulls per veure que encara m'agrades. I m'és igual que quedi kamikaze, que vols que t'hi digui.. m'encanta estar amb tu, i xalo molt moltíssim quan estàs a la vora. I sí, tinc unes ganes boges de fer el tonto amb tu i riure fins a tenir agulletes, i de repetir platges a fosques i fer l'amor pels cotxes, i m'és igual que sigui una xorrada... que hem d'estudiar, que te'n vas, que serà poc saludable i que segurament prendrem més mal que bé... peeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeero... és el que tinc ganes de fer, i com que ets part implicada trobo que no està de més que ho sàpigues ;)

no ho sé,....
només sé que és complicat (però bonic ;)



mil petons

no fa falta

deu fer uns dies que a casa hem canviat de suavitzant.
l'altre dia, al ficar-me el jersei, no vaig poder evitar respirar-lo amb totes les meves forces, esnifar-lo, i pensar... que probablement ara, i sense voler, gastem la mateixa marca de suavitzant que tu. des de fa uns dies que no puc deixar d'olorar-te, i és com si et portés al damunt...
i això, perdona que et digui, però NO és saludable



camps de maduixes - antònia font

No fa falta que tanquis amb clau cada porta,
som un àgil i experimentat acròbata.
No fa falta que encara me vulguis fer caure,
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades.

No fa falta que ataquis amb tantes respostes,
tenc preguntes per copar quatre segles d'escorça.
I és inútil que apaguis ses teves faroles,
sé trobar-te davall quinze sostres de roba.



ja sabia que això no seria, precisament, un final feliç... però tampoc em pensava que n'hi hauria per tant.
tanta ressaca, per tan poc alcohol. tanta merda per "res".

benedetti diria algo així com q "es tan corto el amor y tan largo el olvido" però jo ho trobo massa solemne, potser AMOR li queda gros, i aquest poema està reservat amants DE VERITAT...

jo dic que, ni de conya, m'hagués pensat que cantaria el "no t'enyoro neeeen, aaaaah" sota la dutxa i amb llàgrimes als ulls...

Només una cosa important

Només una cosa important:
t'estim com un loco, i m'aguant

tens temps?

Surto corrents i em persegueix un ens abstracte.
No el veus, no el sents. Tampoc el detecta el tacte. Impacta
en l´espai en eixos de coordenades. Vides anul·lades dels matins a les vesprades.
Vénen mal dades quan busques esmolades persegueixen follets i fades agobiades per culpa teva.
I qui no es lleva amb sorolls desagradables a les orelles, quan del llit s´eleva?
I té delit que el sol no marqui el biorritme i el cronòmetre t´estigma
fes esgrima amb les agulles, perquè
immortal és qui venç el temps... però qui l´usa diferent és un manta, m´entens ?
Diuen que no aprofito el temps. Potser és que escriure, llegir, xerrar i sobar no ho és. (Naa)
D´això ells en diuen perdre el temps.
Digues. Com pot ser que perdis allò que no tens?
Perquè, de qui és el temps ? vull dir, algú s´està forrant quan algú diu que no el té però l´està gastant?
Mira, la veritat és que no ho sé. Però la penya me´l demana com si fos un camell (tens temps?)
Que què he fet durant tot aquest temps? Al final he fet temps fins que aquest m´ha donat la raó.
No et fot!
D´acord! ens havíem de donar temps. Però ràbia em va fer haver de donar-li temps al temps.
Només sé que temps era temps us deieu: t´estimo.
Per quan ? Pels temps dels temps.
I ara què? Ara us trobeu i parleu de la calor i del fred i us moriu d´enyorança pensant en quins temps aquells.
Però tranquils, calma, que el temps ho cura tot.
Tranquils que el temps apaga tots els focs.
Segons, minuts, hores, dies i anys.
Petons, a gust. Plores, odies i afanys
No sé, només sé que el temps passa. I que no es quedarà aquí per veure qui se l´empassa. El temps t´abraça.
I no s´apaga la brasa.
El temps passa i t´amenaça com una llosa, Com una espasa.
Així és el temps.
Temps.
Durarà pel temps del temps.
Temps al temps
Algú té una miqueta de temps ?
No ho sé. Només sé que el temps passa i necesito temps.


temps - at versaris

en la que en Bernat se't troba

“Si tanques els dos ulls”, m’ha dit,
“si et quedes quiet a dins del llit,
t’ensenyaré una cançó que a casa
em cantaven per anar a dormir.
Parla d’un bosc i d’un senyor
que hi viu aïllat entre oms i flors
i es protegeix dels mals humans
amb un exèrcit d’animals”.
I “Que bonic! Que Bonic! Que bonic!” m’he dit