el mundo de los poetas...

y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé
más grande más bonita y más fácil que ayer…
más fácil que ayer…
y esta vez lo que en vez de una puerta, viene un ventanal
muy sólido, muy fuerte y con vistas al mar…
con vistas al mar

Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder
pero hoy la vida me dice
que me toca a mí eso de sentirme bien

puede ser - conchita



Heus aquí, tenim una de les cantants amb la veu més lineal, més inexpressiva, més buida, més orejadevangoghera, més de nena i més monyes (sembla que s'hagi de ficar a plorar en qualsevol moment) del panorama musical espanyol. Sé que la cançó no és cap cosa de l'altre món, que el videoclip és una cutrada PERÒ és sentir el "pue-deser" i ficar-me de bon rotllo, pensar que el que em preocupa tampoc és tant, aconseguir fem un zoom cap enrere i allunyar-me d'aquells problemes que mirats de prop semblen insolucionables.

El mes de juny el podria qualificar, com a mínim, d'intens. El 17 de juny s'acabava el malson d'aquelles ombres anomenades exàmens. El cansament, els nervis i la son es van esvair al sortir de l'aula (llavors va venir la preocupació per la nota). A partir d'aquí, el Serrat diria que he viscut "com ho fa el vent". Tampoc cal anar molt lluny per sentir-se lliure: nits a l'arrabassada guitarra en mà, vermuts per reus, tarragona i més tarragona, la platja per fi, concertillos d'estiu... i Granada!
Un viatge per descobrir(-me), com si un passeig entre cases blanques, un dragonet i l'Alhambra de nit em ressuscitessin de cop; amb gent que viu d'una manera que m'encanta, amb un munt d'hores de tren, amb una calor insoportable, poca roba, i moltes ganes de tot!

I tampoc és que m'hagi passat res molt especial, ni m'ha tocat la loteria, ni he fet la volta al món, ni he tret 9 matrícules, ni he trobat cap príncep blau.. simplement, m'he deixat endur i he aprofitat les oportunitats que anaven venint, he somrigut quan em despertava i feia sol, quan l'Anne ens ha fet carbonara i quan m'ha donat la gana!

No cal buscar-li tres peus al gat, ni trobar-li el sentit a una vida que, ja de per sí, no en té.. així que...


(voy a pasármelo bien)



la vida?

la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido..

i si mato dos pájaros de un tiro, em veuré obligada a ficar la cançó que hauríem de tenir ficada tots al despertar-nos:

AQUESTA!

Tierra seca,
tierra quieta
de noches
inmensas.

(Viento en el olivar,
viento en la sierra.)

Tierra
vieja
del candil
y la pena.
Tierra
de las hondas cisternas.
Tierra
de la muerte sin ojos
y las flechas.

(Viento por los caminos.
Brisa en las alamedas.)

Federico García Lorca

mae west, far far west

PERREA, PERREA!

báilame como quieras, báilame.. que tu ritmo me vuelve loca (salomé)!



... i sí, va sortir el sol :)

la alhambra

L'Alhambra amb les primeres llums del dia

"Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en granada"

tapeteo: apalanque i paliqueo

anar al sud per perdre el nord

Sensació de després d'un viatge que feia temps que no sentia, com si m'haguessin abocat una gerra sencera de vida i encara regalimessin les últimes gotes. M'hi hagués quedat una setmana més, sota la calor i el sol, passejant pels jardins de l'Alhambra, sentint guitarres i flamenco pel carrer, nits a l'Albaicín, nits que s'acaben quan surt el sol i els peus destrossats de tant ballar, tapeteo i més tapeteo i sobretot, vosaltres.

Sé de donde vengo, de donde hace calor
Vengo del mestizaje, y mi sangre es de un color
Hijo del sol del sur, y de la luna (y de la luna)
Mi casa es la Alhambra, hay en mi mesa dos culturas

Juro buenas habidas, habidas y por haber
La vida es agua turbia y sabes que debes beber
Noté perder mis principios y mis costumbres

c'est par la musique qu'a commencé l'indiscipline

Aquesta frase està escrita, entre moltes d'altres, en una parada de metro de Lisboa que es diu "Parque". Hi vam haver de parar, com a mínim 4 vegades; i cada vegada que baixàvem del metro ens quedàvem bocabadats mirant les frases que hi havia escrites, des de Nietzsche fins a proverbis àrabs.

No em vaig fixar de qui era aquesta, o d'on havia sortit. El cas és que em va sobtar llegir-la.
La música, indisciplina? Des de quan?

Hi vaig estar pensant una estona (com també vaig pensar que de francès no en tenia ni idea) i potser havien volgut dir que a partir d'una simfonia en concret o d'una cançó sorgia el sentiment de rebeldia o d'indisciplina. Llavors ja tenia més sentit la cosa, llavors sí.

I sembla contradictori que d'un organisme tan jeràrquic i absolutament disciplinat com una orquestra puguis arribar a sentir indisciplina. Una orquestra, una banda, és com un cotxe o com el mateix cos humà, potser sense tanta complicació. Té el seus òrgans, les seves seccions d'instruments diferents que es connecten per poder fer arribar el missatge més enllà de la partitura.

Sí, hi ha clarinets primers, segons i tercers, hi ha el concertino, el que fa el solo, el cap de corda de cada secció... i probablement tots i cadascun dels components han hagut de passar unes proves per ser allà. No sé molt bé com explicar el tipus de "monarquia" que hi ha en una orquestra. És curiós, tot i l'evident ordre que hi regna, no deixa de ser una monarquia igualitària; una espècie de república. Tots els qui estan allà, tant el solista com l'últim mono que s'asseu darrere de tot tenen el seu paper, i si no el fan, o s'equivoquen la música no surt, tothom és en certa manera igual i necessari. Està clar que per molt que siguis un bon solista, si darrere no tens una bona orquestra, no et servirà de res.

La veritat és que impressiona tocar en una orquestra o en una banda quan surten les coses. Tots sabem el que costa arribar fins a aquest punt, tots hem patit o gaudit hores d'assajos (no tot són flors i violes, ni a tots els assajos s'hi va amb un somriure a la boca) i hem remugat quan ens han fet tocar per enèssima vegada el passatge que no surt mai. Però la sensació d'arribar al concert confiant en què sortirà, i deixar de banda els nervis en el moment que toques la primera nota, és molt satisfactòria.


Aquí deixo una mostra; pot suggerir indisciplina o no, és el que té de bo la música, que a cadascú li suggereix el que li dóna la gana; però el que ha de quedar clar és que darrere d'aquest sentiment hi ha molta disciplina, moltes hores, i molta competitivitat per arribar a asseure's en una cadira dins d'agrupacions com aquestes.


Prokofiev: Romeo & Julieta

Per mi, amb una violència i agressivitat que barrejats amb alguns fragments de tendresa encara fan més por.

W. A. Mozart: Confutatis i Lacrimosa (Requiem)

Trist i desesperat, un dels fragments que haurien de ser obligatoris d'escoltar (a més, al Palau!)

Verdi: Cor dels esclaus, va pensiero (Nabucco)

Llibertat?

W. A. Mozart: 2n mov. Concert de clarinet
W. A. Mozart: 3r mov. Concert de clarinet

Un clàssic... i de pas escombro cap a casa

Rimsky-Korsakov: Concert de clarinet

Típica obra obligatòria de conservatori. Millor que ho sigui, ha estat una de les vegades que més he disfrutat.


L. van Beethoven: 5ena simfonia, 2n mov.

No és el més conegut de "la 5ena de Beethoven", però m'agrada molt més que el 1r moviment, és com l'esperança després de la tempesta.

R. Wagner: Obertura de Tannhäuser

Wagner impressiona

I. Stravinsky: L'ocell de foc

Més modern, totalment personal, aquí sí que depèn del dia que tinguis tu.. (dirigida per ell mateix)

Nino Rota: tema 8 1/2

:)

G. Gerschwin: Rhapsody in blue (1)
G. Gerschwin: Rhapsody in blue (2)

Amb els dibuixos de Disney. És una obra que enganxa completament, un clàssic del s. XX i preciós.

pafuera telarañas

"Me da vértigo el punto muerto y la marcha atrás, vivir en los atascos, los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas, la doble dirección de las palabras y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo, el paso obligatorio, las tardes de domingo y hasta la línea recta.
Me inervan los que no tienen dudas y aquellos que se aferran a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico y tanto sin sentido. Parada frente al mar mientras el mundo gira."

(en standby)

....te mando besos de agua

Fragment del poema "Ideario"
de Francisco M. Ortega Palomares