Aquesta frase està escrita, entre moltes d'altres, en una parada de metro de Lisboa que es diu "Parque". Hi vam haver de parar, com a mínim 4 vegades; i cada vegada que baixàvem del metro ens quedàvem bocabadats mirant les frases que hi havia escrites, des de Nietzsche fins a proverbis àrabs.
No em vaig fixar de qui era aquesta, o d'on havia sortit. El cas és que em va sobtar llegir-la.
La música, indisciplina? Des de quan?
Hi vaig estar pensant una estona (com també vaig pensar que de francès no en tenia ni idea) i potser havien volgut dir que a partir d'una simfonia en concret o d'una cançó sorgia el sentiment de rebeldia o d'indisciplina. Llavors ja tenia més sentit la cosa, llavors sí.
I sembla contradictori que d'un organisme tan jeràrquic i absolutament disciplinat com una orquestra puguis arribar a sentir indisciplina. Una orquestra, una banda, és com un cotxe o com el mateix cos humà, potser sense tanta complicació. Té el seus òrgans, les seves seccions d'instruments diferents que es connecten per poder fer arribar el missatge més enllà de la partitura.
Sí, hi ha clarinets primers, segons i tercers, hi ha el concertino, el que fa el solo, el cap de corda de cada secció... i probablement tots i cadascun dels components han hagut de passar unes proves per ser allà. No sé molt bé com explicar el tipus de "monarquia" que hi ha en una orquestra. És curiós, tot i l'evident ordre que hi regna, no deixa de ser una monarquia igualitària; una espècie de república. Tots els qui estan allà, tant el solista com l'últim mono que s'asseu darrere de tot tenen el seu paper, i si no el fan, o s'equivoquen la música no surt, tothom és en certa manera igual i necessari. Està clar que per molt que siguis un bon solista, si darrere no tens una bona orquestra, no et servirà de res.
La veritat és que impressiona tocar en una orquestra o en una banda quan surten les coses. Tots sabem el que costa arribar fins a aquest punt, tots hem patit o gaudit hores d'assajos (no tot són flors i violes, ni a tots els assajos s'hi va amb un somriure a la boca) i hem remugat quan ens han fet tocar per enèssima vegada el passatge que no surt mai. Però la sensació d'arribar al concert confiant en què sortirà, i deixar de banda els nervis en el moment que toques la primera nota, és molt satisfactòria.
Aquí deixo una mostra; pot suggerir indisciplina o no, és el que té de bo la música, que a cadascú li suggereix el que li dóna la gana; però el que ha de quedar clar és que darrere d'aquest sentiment hi ha molta disciplina, moltes hores, i molta competitivitat per arribar a asseure's en una cadira dins d'agrupacions com aquestes.
Prokofiev: Romeo & Julieta
Per mi, amb una violència i agressivitat que barrejats amb alguns fragments de tendresa encara fan més por.
W. A. Mozart: Confutatis i Lacrimosa (Requiem)
Trist i desesperat, un dels fragments que haurien de ser obligatoris d'escoltar (a més, al Palau!)
Verdi: Cor dels esclaus, va pensiero (Nabucco)
Llibertat?
W. A. Mozart: 2n mov. Concert de clarinet
W. A. Mozart: 3r mov. Concert de clarinet
Un clàssic... i de pas escombro cap a casa
Rimsky-Korsakov: Concert de clarinet
Típica obra obligatòria de conservatori. Millor que ho sigui, ha estat una de les vegades que més he disfrutat.
L. van Beethoven: 5ena simfonia, 2n mov.
No és el més conegut de "la 5ena de Beethoven", però m'agrada molt més que el 1r moviment, és com l'esperança després de la tempesta.
R. Wagner: Obertura de Tannhäuser
Wagner impressiona
I. Stravinsky: L'ocell de foc
Més modern, totalment personal, aquí sí que depèn del dia que tinguis tu.. (dirigida per ell mateix)
Nino Rota: tema 8 1/2
:)
G. Gerschwin: Rhapsody in blue (1)
G. Gerschwin: Rhapsody in blue (2)
Amb els dibuixos de Disney. És una obra que enganxa completament, un clàssic del s. XX i preciós.
No hay comentarios:
Publicar un comentario