-Cris.....
-Què?
-Mmmmm...
-QUÈ?!
-Em fa por morir-me...
Wo ich ihn nicht hab,
Ist mir das Grab,
Die ganze Welt
Ist mir vergällt.
Mein armer Kopf
Ist mir verrückt,
Mein aremer Sinn
Ist mir zerstückt.
Nach ihm nur schau ich
Zum Fenster hinaus,
Nach ihm nur geh ich
Aus dem Haus.
Sein hoher Gang,
Sein' edle Gestalt,
Seines Mundes Lächeln,
Seiner Augen Gewalt,
Und seiner Rede
Zauberfluss,
Sein Händedruck,
Und ach, sein Kuss.
Mein Busen drängt
Sich nach ihm hin.
Auch dürf ich fassen
Und halten ihn,
Und küssen ihn,
So wie ich wollt,
An seinen Küssen
Vergehen sollt!
Johann Wolfgang von Goethe
a vegades, el calaix dels records s'obre sense voler. Segurament perquè des del diumenge passat no tinc germà, i només podem parlar amb ell pel messenger o per emails. Ens explica que han arribat a -15ºC, que li ha impressionat molt Dachau, que li ha fet vergonya mudar-se tant pel dia de la òpera i que la família li dóna molt de menjar i que són simpàtics.
Passar 2 setmanes d'intercanvi és bestial. Crec que tots i cadascun dels que hi vam anar vam tornar canviats, diferents, i amb una espècie de signe que ens va marcar durant la resta d'anys que vam estar a l'institut.
Tots recordem el viatge amb autobús i com s'hi estava de bé cap als últims seients, encara que ens despertéssim costipats i amb tortículis. L'arribada a la casa de la família de cadascú, el no entendre absolutament res i l'intentar explicar als pares adoptius el que havies fet aquell
dia, amb un munt de "emmmmmmmmmmmmm, ich habe nicht verstehen" . L'anada a un munt de ciutats i museus, i museus, i museus, i més museus, i castells! Suposo que si fem una mica de memòria tampoc costarà recordar una gimcana enmig d'Stuttgart, el balneari de Limes-Thermen i el mudar-se per anar a l'òpera. Recordarem amb emoció la visita al camp de concentració de Dachau i la ruta que vam fer, l'homenatge a les víctimes i la lectura a les cambres de gas.. i un minut de silenci, trencat pels plors.
Tampoc crec que ens oblidem del bar on ens portaven a provar cerveses, ni de les guerres de neu, ni de les llàgrimes de l'últim dia, quan el bus ens tornava a Tarragona.
Després.. després ja ve el record que cadascú en guarda (personal i intransferible), les sensacions que se't queden gravades després d'un viatge com aquest.
Podria parlar de l'olor que feia la casa de la meva família, o del gust dels pastissos que em donaven. D'amistat i d'anècdotes... però sempre he sigut una mica sentimental...
Per mi, aquest viatge sempre tindrà de fons un poble bastant petit i que no surt als mapes anomenat Heubach. Serà el mes de març, i, probablement, abans de sortir amb els alemanys, haurem anat al Limes-Thermen, a submergir-nos en aigua bullent després de revolcar-nos per la neu. A uns quants ens portaran al Sudhaus (o un bar del que no n'acabo de recordar el nom), jugarem al billar i beurem Heubacher. Després vindran nervis i mirades, i sortir a veure la neu amb qui et fa agafar aquell mal de panxa tant particular. Perquè, tot i la neu, no tremolàvem pas de fred quan em vas abraçar; o quan les converses banals i les hores asseguts pupitre al costat de pupitre van fer que perdéssim una mica la vergonya i les carícies ens portessin cap al primer petó , però "de veritat"
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
